Els germans feliços

LES AVENTURES DELS GERMANS FELIÇOS. (primera versió, retocant)

Hi havia una vegada un país on els nens i nenes més petits de divuit anys

portaven (vivien dins?)una bombolla. Aquesta bombolla els ajudava a

viure de manera més confortable: feia que si plovia no es mullessin, si

queien llamps no els toquessin, si queien a terra no es fessin mal i que tant

si feia fred com calor ells no ho notessin.

Dins de la bombolla es vivia perfectament sense cap problema.

A la nit, quan es feia fosc, s’encenia una bombeta dins de cada una que els

permetia veure-ho tot. El menjar tampoc era un maldecap, les mares els el

col·locaven dins de la bombolla i aquest quedava directament fet al seu

gust.

Els nens d’aquell poble podien fer tot el què volien perquè la bombolla els

protegia de qualsevol perill.

Per altra banda, feien vida normal, anaven a l’escola igual que nosaltres,

aprenien les mateixes llengües que nosaltres. Tenien un horari similar al

nostre...

L’inconvenient que tenia viure dins d’una bombolla, és que no s’havien

pogut abraçar mai, ni tant sols s’havien pogut tocar, ni acaronar els

animals o les flors. La bombolla els aïllava dels altres i de l’entorn. (no se

si seria millor explicar al final aixo, en aquest moment de la historia els

nens no hi veuen inconvenients encara...)

Els nens més petits tenien una bombolla rodona que els protegia

absolutament de tot, i a mesura que creixien aquesta s’adaptava a la forma

del seu cos i els permetia fer més coses.

Ara que ja sabeu com es vivia al país de les bombolles us volem explicar

la història d’un nen i una nena, el Marc i la Mireia, que eren germans

bessons. Tenien nou anys i quatre pares, dues mares i dos pares. En

realitat els pares eren el Pau i la Nora, però es van separar quan ells eren

petits. El Pau es va casar amb la Minerva i la Nora es va casar amb

l’Alejandro.

En general els pares d’aquest poble vivien sense gaires preocupacions,

perquè la bombolla protegia els seus fills de tot. I per aquest motiu no

havien de patir gaire, això els permetia viure molt i molt bé, tot i que ells

ja no tenien la bombolla.

Als afores del poble hi havia un bosc i a dins d’aquest hi havia una porta

però obrir-la estava completament prohibit.

Un dia els pares van anar al cinema perquè en Marc i la Mireia els havien

regalat quatre entrades per poder quedar-se sols amb l’objectiu d’anar al

bosc i obrir la porta. Aquells dos germans tenien molta curiositat. Volien

saber què hi havia darrera d’aquella porta, tot i que els seus pares els

havien dit que era molt perillós.

Per entrar-hi feia falta una contrasenya que havien anat a buscar a la

biblioteca del poble. Allà havien trobat un llibre vell dins del qual hi havia

un mapa i la contrasenya.

Mentre els pares continuaven al cinema, la Mireia i el Marc se’n van anar

cap al bosc a buscar la porta. Quan hi van arribar, van dir si us plau que

era la paraula màgica i la porta es va obrir. Just en el mateix moment que

la porta va ser oberta la bombolla va explotar. Els dos nens es van sentir

molt malament, no estaven acostumats a trobar-se en un lloc nou, ple de

camins i sense bombolla. No sabien què fer.

Es va posar a ploure i es van mullar, no hi estaven acostumats, amb la

bombolla no s’havien mullat mai. Van continuar caminant amb la roba ben

molla, i com que pesa, molesta i fa venir fred. Van decidir treure’s la roba

i es van quedar amb calcetes i calçotets. Van continuar caminant i van

tenir molt fred, era la primera vegada a la seva vida que tenien fred. El

primer que van fer va ser abraçar-se, tampoc ho havien fet mai, perquè la

bombolla no els deixava acostar. Van notar que abraçant-se ben fort es

passaven caloreta i no tenien tan fred. Però passava l’estona i alguna cosa

havien de fer, no es podien quedar allà, es van abrigar amb fang, palla i

caca de vaca que dóna molta escalforeta. El problema era que quan

caminaven els anava caient.

Al cap d’una estona van tenir gana però no sabien com solucionar-ho. Van

decidir caçar. Per allà hi havia porcs voladors, i com que tenien molta

gana els van caçar. I van aconseguir menjar, una cosa que no havien tastat

mai i que els va fer bastant fàstic, carn crua.

Més tard se’ls va fer de nit, però com que no tenien la llumeta de la

bombolla van haver de seguir caminant a les fosques.

Després van trobar un cartell que deia: a la dreta cinc quilòmetres amb

molts revolts i a l’esquerra trenta-cinc quilòmetres en línia recta. Com que

no tenien clara la direcció a seguir van parlar i cadascú va donar la seva

opinió. Fins aquell moment encara no s’havien trobat mai en una situació

en la que haguessin de decidir, la bombolla sempre ho feia per ells o

simplement no tenien cap por de provar coses perquè sabien que la

bombolla els protegia. Finalment es van decidir i van optar pel camí més

llarg però més planer. Pensaven que anar per aquell camí els donaria més

possibilitats de viure aventures. (si ara ja volen aventures i trien aquest

cami vol dir que ja han comencat a gaudir de no tenir bombolla, potser

aniria be explicar ho just abans)

Començaven a tenir ganes de tornar cap a casa però van continuar

caminant i caminant pel camí més llarg. Es van trobar un riu, altra vegada

no sabien què fer, mai havien nedat. No tenien ni idea de com travessar-lo.

Es van llençar a dins i van començar a moure les cames i els braços per no

ofegar-se i d’aquesta manera van nedar fins a la superfície. Fins aquell

moment amb la bombolla quan es tiraven a l’aigua flotaven.

Van estar molt contents d’aprendre a nedar i més contents encara quan es

van adonar que just a l’altra banda del riu hi havia la porta per la que

havien entrat. Ben ràpid van dirigir-s’hi però a l’arribar-hi es van preguntar

:

- I ara com ho farem per tornar a passar si no recordem la contrasenya? Ja

tenim ganes d’anar a veure els pares.

Tot i no recordar- la van dir: (m encantava que van dir que es van girar i

van mirar enrere, tot el que havien viscut i van dir)

- Moltes gràcies per aquestes aventures que hem passat.

I just en aquell precís instant la porta es va obrir. Gràcies era la paraula

màgica i la porta va quedar oberta de bat a bat. Van tornar a veure tots els

seus amics dins de les seves bombolles i es van adonar que els pares no els

havien anat a buscar, estaven ben confiats que la bombolla els protegia de

tot. Després del cinema els pares havien anat a un hotel a relaxar-se,

estaven tant tranquils, en cap moment s’havien preocupat de res.

De cop i volta quan els pares els van veure, sense bombolla, bruts, plens

de rascades, mal vestits, molls... es van preocupar moltíssim, però els dos

nens molt contents per totes les aventures que havien viscut els van

demanar que es volien quedar sense bombolla per sempre més.(va ser tan

facil decidirho? van valorar els pros i els contres? van estar d acord? calia

triar) Era la única manera d’aprendre i n’estaven molt orgullosos de tot

allò que havien aprés durant el seu viatge. En principi els pares no ho

volien, però els nens els van explicar que havien après a nedar, caminar,

orientar-se, abrigar-se, abraçar-se i moltes altres coses, i que preferien

continuar aprenent perquè encara que hi haguessin riscos valia la pena.

Finalment els pares van estar-hi d’acord, tot i que ja no podien viure tant

tranquils i ara tenien preocupacions, però estaven contents de veure els

seus fills feliços.