Vet aquí una vegada un planeta anomenat Taclàndia. Els habitants d’aquest planeta posseïen un poder especial: tenien molt desenvolupat el sentit del tacte, amb les mans podien arribar a fer coses extraordinàries que, per nosaltres, serien impossibles.
Quan tocaven qualsevol cosa amb la mà esquerra obtenien informació: podien saber de quin material estava feta, qui la va inventar...i, amb la mà dreta podien arreglar tota mena de coses que estaven trencades. Per això, en aquest planeta, no hi havia eines perquè no les necessitaven, tot ho arreglaven amb les seves mans. Fins i tot els metges podien curar sense necessitat de medecines, només a través del tacte de les seves mans.
Si tocaven algun aliment podien saber tot tipus d’informació: les calories que tenia, els ingredients, la temperatura...però hi havia una cosa que no podien percebre: el seu gust!
A les portes no hi havia panys sinó que, tan sols tocant-les amb les mans ja es podien obrir.
Per ells les mans eren molt importants! Tots els habitants de Taclàndia naixien amb aquest poder. Les escoles i universitats eren del tacte. Com que tota la informació ja la podien obtenir amb les mans no els feia falta aprendre res més. Només els ensenyaven a fer servir les mans i, des de ben petits, aprenien oficis diferents. A Taclàndia gairebé tot es podia fer o arreglar amb les mans i per això les
cuidaven molt. Quan les mans es quedaven sense energia, les tornaven a carregar dins d’unes butxaques especials que tenien a la roba i, si estaven cansades, hi havia uns massatgistes que feien que es recuperessin. Totes les robes tenien aquestes butxaques i tothom anava al massatgista en algun moment. Com que rebre informació tot el dia podia arribar a ser pesat, van inventar-se uns guants transparents que se’ls posaven sobretot quan es dutxaven o anaven al lavabo i, d’aquesta manera, les mans deixaven de donar informació.
Un dels habitants d’aquest planeta tan especial era un nen de dotze anys que es deia Albert. L’Albert era molt curiós i tot el dia volia saber coses dels planetes del seu voltant ja que el seu pare era meteoròleg. Ell havia vist moltes vegades com, el seu pare, només aixecant les mans cap al cel, podia aconseguir preveure el temps que faria o veure si hi havia perill d’algun meteorit i l’Albert sovint l’imitava. Tot el que descobria, al final del dia, ho escrivia al seu diari secret.
Un dia a la nit l’Albert va aixecar les mans al cel i, amb el tacte, va poder veure un planeta molt curiós on els seus habitants tenien alguna cosa estranya a les mans: eren objectes molt estranys de formes molt curioses i de mides diferents. Per aquest motiu l’Albert va decidir posar-li el nom de planeta O.N.I (planeta dels objectes no identificats). Amb aquells objectes ho tocaven gairebé tot: els cotxes, les persones, els cabells, els mobles.... Això a l’Albert li va cridar molt l’atenció.
Tafaner com era, un matí, va agafar d’amagat el coet de feina del seu pare i va decidir viatjar fins al planeta O.N.I per explorar-ho i saber-ne més coses.
Diari secret de l’Albert
Dia abans del viatge: Estic molt nerviós per visitar el planeta O.N.I i no sé què hi trobaré. El viatge
serà llarg i cansat però crec que m’ho passaré molt bé. Espero saber més coses dels habitants d’aquest planeta i que m’ensenyin com fan servir els objectes que he vist a les seves mans. Demà al matí, quan el pare sigui a la feina, entraré al coet i començaré la meva aventura. No sé si podré dormir, estic massa neguitós.
Primer dia de viatge: Aquest matí he començat el meu viatge cap al planeta O.N.I. No sé gaire com
funciona el coet. Hi ha un munt de botons i m’ha costat fer-lo enlairar però al final ho he aconseguit. Estic mirant per una finestra petita i la veritat és que és molt agradable: veig estrelles per tot arreu i he vist un planeta que té uns colors molt bonics. Tinc moltes ganes d’arribar.
Segon dia de viatge: Sento que el planeta O.N.I és molt a prop. Les meves mans ja m’ho indiquen.
Estic desitjant arribar-hi. Per la finestra veig molts planetes ben diferents. No pensava que el viatge fos tan llarg però, alhora, tan bonic.
Tercer dia de viatge: Per fi veig el planeta. Està tot envoltat d’una espècia de boira però, amb les
meves mans, veig la gent que està treballant. Per què serviran aquells objectes tan estranys? Tot plegat és ben curiós...
Mentre estava escrivint....PATAPAM!!! Un meteorit va xocar de ple contra el seu coet i es va trencar en bocins. L’Albert va caure per l’espai i es va anar donant cops contra els trossets de roca del meteorit. Pobre Albert! Quina mala sort!
Els habitants de Tactlàndia que feia dies que el buscaven ho van veure a través de les seves mans i van decidir anar-lo a buscar, retornar-lo al seu planeta i portar-lo a l’hospital. Els metges li van curar la cama trencada i les seves ferides amb les mans però l’Albert havia rebut un fort cop al cap i no recordava res del que li havia passat ni del seu viatge. Es notava estrany i no es trobava del tot bé.
De sobte, li va venir gana i va demanar alguna cosa per menjar. Quan li van portar el primer que va fer va ser posar la mà esquerra sobre l’aliment per rebre’n informació però, res de res. No va obtenir cap dada. Es va espantar, estava molt nerviós perquè no sabia què li estava passant. Va decidir provar el menjar i, de sobte, la seva boca es va omplir de gustos i sabors fastigosos que mai abans havia notat. Amb cara de fàstic ho va escopir tot. L’Albert es va posar encara més nerviós perquè no sabia el que li estava passant i va decidir mantenir-ho en secret. Es va amagar dins del llit i va plorar desconsolat.Els metges tampoc sabien què li passava, el notaven diferent però no havien descobert encara el perquè. Quan va sortir de l’hospital es va dirigir cap a casa però, quan va voler obrir la
porta com sempre havia fet, no va poder. Era molt estrany per ell no poder fer res amb les mans i l’Albert patia molt i s’ho estava passant molt malament. Els seus pares el van intentar ajudar.
Van posar panys a tots els llocs on havia d’anar: a casa, a l’escola, al teatre...També van construir una escola diferent perquè pogués aprendre tot allò que els altres nens ja sabien fer i van crear uns guants especials per veure si el podien ajudar. Van ser un camí molt difícil i ple d’obstacles fins que van aconseguir que les seves mans poguessin rebre alguna informació. El que no van poder fer és que fossin capaces d’arreglar els objectes.
L’Albert, en aquell planeta on tot funcionava a través del tacte, s’ho passava fatal.No podia fer res sense ajuda i estava trist, molt trist fins que...un bon dia, va recordar que tenia una capacitat que els altres habitants de Taclàndia no tenien: ell podia descobrir els gustos dels aliments i això ho havia d’aprofitar. Va aconseguir convertir-se en un crític gastronòmic i un gran cuiner. Provava el jar, donava consells sobre alimentació i preparava unes receptes molt SAludables per tots els habitants de Taclàndia. Sabia que ells no podien apreciar el bon gust dels seus plats però ell estava molt ogullós de la seva feina.
Un dia, en un calaix, va descobrir el seu diari secret. La seva mare l’havia recuperat de l’accident i l’havia guardat en un lloc segur. El va llegir i, de cop i volta, va començar a recordar el seu viatge al planeta O.N.I. De cop, va tornar a sentir curiositat per aquell planeta i va decidir tornar-hi. Els seus amics van ajudar-lo a preparar el viatge i arreglar el coet del seu pare i, finalment, va aconseguir complir el seu desig: arribar al planeta i saber més coses d’aquelles estranyes coses que portaven a les mans.
Cada vegada que el visitava tornava carregat d’aquells objectes que ells portaven a les mans i que, finalment, va decidir anomenar-los “eines”. Cada vegada es sentia més feliç. Les eines li permetin fer alguna d’aquelles coses que amb l’accident ja no podia fer i, a més, ell tenia una capacitat diferent: notava el gust de les coses.
D’aquesta manera l’Albert va convertir-se en un cuiner i un explorador molt famós al seu planeta i, per sempre més, va ser feliç.
F
Imagineu-vos que l’Albert hagués tingut un altre accident viatjant al planeta O.N.I
i hagués pogut recuperar el sentit del tacte o que els habitants del planeta
haguessin tingut compassió de l’Albert i haguessin intentat ser com ell per tal que
es sentís millor...
La història hagués tingut el mateix desenllaç?
Això ho deixem per la vostra imaginació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada