CANVI DE SENTIT

EL CANVI DE SENTIT

En un planeta anomenat “Mil Nassos”, els seus habitants tenien molt més desenvolupat l’olfacte, de forma extraordinària, més que qualsevol altre sentit. Quan oloraven qualsevol cosa, se’ls apareixia una pantalla imaginària al davant amb tota la informació de l’objecte que contemplaven: de què estava fet, d’on venia, quan el van fer, qui el va fabricar... Si oloraven un menjar, per exemple, podien saber si era bo o no; si oloraven el terra, sabien quan s’havien de collir les verdures, les fruites...

Les persones d’aquest planeta podien sentir amb un forat del nas les bones olors i, amb l’altre, les coses dolentes. A més a més, tenien uns estris anomenats nasseres amb els quals es podien tapar un dels forats -o els dos- quan volguessin o els interessés; per exemple, a la nit o quan anaven a lavabo (allà també hi tenien unes pinces per si es deixaven les nasseres) potser no tenien ganes de continuar amb aquelles olors i les aturaven. També tenien un altre invent anomenat moqueres, per treure’s els mocs, i l’incentivador d’olors, que era un aparell que els ajudava a olorar millor.

Cadascú olorava a la seva manera i li agradaven unes olors o unes altres. Sigui com sigui, tots i totes sentien l’olor de molt lluny i tenien una mena de professió especialitzada. Així, hi havia, per exemple: l’home del temps, que havia estudiat una carrera que es deia olorador de núvols i si olorava el cel sabia si venia mal temps o no; els metges que oloraven les malalties; els enginyers que buscaven noves olors i feien coets i cremes, i els vigilants de la torre de control de l’aeroport que oloraven els accidents.

Els nens i les nenes del planeta dels “Mil Nassos” anaven a una escola que es deia “Forgem Olors”. Allà aprenien a ensumar coses, a escriure, a llegir i alguns idiomes.

Una nena d’aquest planeta, la Iolanda, un dia, camí de l’escola, va sentir una olor molt bona que no coneixia ni havia flairat mai abans. Va pensar que venia d’un altre planeta i li va agradar tant que volia, tant sí com no, saber què era. Li va voler explicar aquella curiositat a la seva amiga Lola:

—Lola, hi ha un punt del camí, quan vaig a l’escola, on sento una olor desconeguda que m’agrada molt!

—I per què no vas a veure que és? —li va demanar la Lola.

—Tens raó, agafaré un dels coets dels meus veïns enginyers, aniré a inspeccionar-ho i en portaré una mostra –va murmurar la Iolanda.

Així és com la Iolanda va agafar el coet dels veïns tota sola, sense permís dels pares, s’hi va enfilar i va fer-lo volar en direcció al planeta d’on sortia aquella olor tan especial. A mig camí, però, va tenir un bon accident. Els controladors, que van poder olorar que la Iolanda s’havia estavellat, van activar una màquina en forma de nas molt gran que la va xuclar i la va portar fins a l’hospital.

A l’hospital, de seguida, un metge la va anar a olorar i li va dir que, aparentment, no li passava res i que podia tornar cap a casa sense més problemes que uns quants morats a les cames. No obstant això, quan anava camí enllà de l’escola va intentar olorar aquella olor que li agradava tant i no la va sentir. La Iolanda va quedar un xic trastornada, tot i així, no en va voler fer més cas i va continuar el seu camí.

En arribar a casa, el pare li havia preparat el seu menjar preferit. Tanmateix, ella va asseure’s a la taula del menjador i no va fer cap comentari. La mare, que l’estava observant, va trobar molt estrany que no es posés contenta, ja que sempre s’hi posava quan ensumava el menjar que més li agradava, i va olorar i olorar la seva filla fins que a la seva pantalla imaginària li va sortir: ERROR. Quan la Iolanda va tenir el plat al davant, ella mateixa va poder confirmar que no sentia les olors. La sorpresa va arribar, però, quan va notar que aquell menjar tenia un gust deliciós, que era súperbo. Havia perdut l’olfacte, però ara tenia el gust ben refinat!

Després d’alguns dies de repòs, la Iolanda tenia moltes ganes de tornar a l’escola, però estava una mica preocupada perquè no volia que se’n riguessin d’ella. A més a més, pensava que no podria aprendre res, així que no ho va dir a ningú. Tot i així, tothom se’n va assabentar de seguida, fins i tot els seus amics i les seves amigues. Llavors, per ajudar-la, a l’escola es van inventar un llibre que es deia Sense nas i li van posar un mestre especial. Igualment, a casa seva, perquè no perdés el ritme de les classes, la van portar a la nassopeda. Els seus companys i companyes, molt lluny de rebutjar-la per ser diferent a ells, també hi van fer la seva i es van inventar una essència per tal que la seva amiga pogués distingir millor allò bo d’allò dolent.

La Iolanda va passar alguns dies més contenta i animada, però encara estava una mica trista perquè no podia sentir aquella olor tan especial del camí que hi havia entre casa seva i l’escola. Per això, un matí, li va dir a la seva amiga Lola:

—Lola, tinc ganes de tornar a sentir aquella olor tan bona!

—No et preocupis, jo t’ajudaré —li va contestar la Lola, que semblava que en portava alguna de cap.

La Lola va agafar el coet dels enginyers amics de la Iolanda i va enfilar cap al planeta on hi havia aquella olor tan increïble. Un cop allà, la millor amiga de la Iolanda es va adonar que aquella terra era coberta per flors de calèndula. En va agafar un grapat i les va portar a la seva companya.

Quan la Iolanda va tastar aquelles flors taronges, va somriure. Sentia un gust molt agradable a la boca i a través d’aquest sabor va poder recordar aquella olor única i tan bona que encara tenia guardada a la memòria.

A partir d’aquell dia, la Iolanda va plantar moltes flors de calèndula al seu jardí i va seguir amb la seva vida. No va recuperar el poder de l’olfacte mai més i sempre va anar trobant entrebancs al seu camí, però, amb el gust fort desenvolupat i acompanyada per la seva família, els seus mestres, les seves amigues i els seus amics, va ser molt feliç.

I la Iolanda la calèndula ha tastat i aquest conte s’ha acabat.