IMATGES BABALAICA
EL CONTE FET PEL-LICULA!!
PLUJA DE GRANOTES
Hi havia una vegada una família formada per quatre persones. El pare i la mare no trobaven feina i van marxar cap a un altre país per veure si tenien més fortuna. En aquest viatge es van emportar els seus dos fills: la Joana, de 8 anys, i en Pere, de 2. Van decidir fer el trajecte en tren perquè els dos nens tenien vertigen i no suportaven anar amb avió.Un cop van arribar al nou país, que es deia “El país de les Granotes”, el pare i la mare van anar a buscar feina per tot arreu, però per molt que miraven no en trobaven. Llavors el pare va dir:
-Marxem, que no hi ha manera!
-Josep, he vist un cartell que diu que necessiten un mecànic! Ves-hi que potser t’agafen, perquè tu en saps molt!- va exclamar la mare.
-És clar que hi vull anar! En sé molt jo de fer de mecànic i, a més, m’agrada molt! -va dir el pare content.
I així va ser com en Josep va començar a treballar. Un dia, sortint de casa per anar a la feina, va veure un cartell en una pastisseria que hi deia: “necessitem una ajudant que sàpiga fer pastissos”. En Josep va anar corrents a la pastisseria per dir-li a l’encarregat:
-“ostres, la meva dona sap fer pastissos, potser podria venir aquí a treballar amb vosaltres”.
L’encarregat li va dir que podia venir aquella mateixa tarda a fer una prova. El dia de la prova la Mª Àngels, la dona d’en Josep, va fer un pastís de xocolata amb nata i trufes. L’encarregat el va provar i va dir:
-És boníiiiiiiiiiiiiiiissim! M’he quedat ben parat! A partir de demà ja pots venir a treballar!T’espero a les cinc del matí davant l’obrador al carrer Vistili, nº15. D’acord?
-Estaré encantada! va respondre la Mª Àngels.
Al cap de dos dies que en Josep i la Mª Àngels comencessin a treballar, la Joana i en Pere van anar a l’escola. Aquella escola, d’entrada, no els va agradar gaire perquè no tenien amics i amigues, però de seguida la Joana va fer una amiga que es deia Elena i en Pere un amic que es deia Jan. A més, en Jan i l’Elena eren germans i podien anar tots quatre junts a jugar a casa d’uns o dels altres. Van estar molt contents. El següent dimarts els dos germans, animats com sempre, van anar a l’escola però no hi van trobar ningú. En Josep va arribar al taller i també
estava tancat. La Mª Àngels ja sabia que els dimarts eren festius perquè era la que es llevava més d’hora al matí, però es va pensar que només eren les pastisseries les que feien festa. No s’imaginava que tot estigués tancat i per això no va avisar la seva família. La Joana, recordant que els dies de festa al país on havia nascut tots els nenes i nenes sortien a jugar, va anar a buscar l’Elena a casa seva; la va trobar despullada al menjador menjant cereals de granota per esmorzar. L’Elena va convidar a la seva amiga, però la Joana va dir: “No, no, a mi això que menges no m’agrada!”. Llavors van sortir a jugar a la plaça i la Joana va veure que tothom anava despullat i amb la pell que se’ls havia tornat verda. La Joana es va espantar molt i va marxar corrents cap a casa. Quan va arribar va explicar als seus pares tot allò que havia vist. Al principi els seus pares no s’ho creien, però al final, cap a les deu del vespre, van mirar per la
finestra i van descobrir que tot el carrer estava ple de gent verda i despullada que es dirigia cap a la plaça.
Tota la família va anar a dalt al terrat. Des d’allà veien tot el que passava. Semblava que la gent fes com una mena de ritual molt estrany: sopaven macarrons de granota, sopa de granota que coïen dins una olla i també granissat de granota i ballaven una dansa com si fossin granotes que en deien “la dansa de la lluna” amb un radiocasset.La Joana, en Pere, en Josep i la Mª Àngels, en veure tot allò, es van quedar molt sorpresos. Tenien molta por. Van tancar totes les portes i totes les finestres perquè ningú no els veiés. Es van tapar les orelles amb uns taps de suro per no sentir el soroll que feien a la plaça tota aquella gent, i van sopar a sota de la taula de la cuina. Com que no sentien res no es van adonar que algú havia trucat a la seva porta per convidar-los a la festa.L’endemà la Joana li va dir a l’Elena, amb una mica de por, tot el que havien vist aquella nit passada amb la seva família dalt del terrat. La Joana li va voler preguntar a la seva amiga què era tot aquell espectacle de la gent d’aquell país i l’Elena li va respondre:
-Ja t’ho explico. D’acord! Els dimarts sempre ens tornem verds en aquest país perquè una vegada hi havia un savi que va salvar a tota la gent. Resulta que una vegada, fa molt temps, no hi havia menjar per alimentar a tothom i tampoc no plovia. El savi els va ensenyar una dansa per fer ploure menjar. Tota la gent va fer el que el savi els deia i van ploure granotes. Per això cada dimarts ens tornem verds, ens despullem, mengem granotes i ballem la dansa, en honor d’aquell savi. És una tradició del nostre poble.
-Caram! Però Elena, si els dimarts venim tota la nostra família ens faran alguna cosa?-va
preguntar la Joana.
-No! Què va! No us passarà res. El pròxim dimarts veniu i us farem un massatge amb una granota per tal que pugueu tornar-vos verds! -va explicar l’Elena.
La Joana va anar cap a casa seva. Com que els seus pares i en Pere no coneixien aquesta tradició els la va comentar. Els va dir que tot allò que havien vist aquell dimarts al vespre dalt del terrat i que els va espantar tant només era una tradició. A en Josep i la Mª Àngels els va costar molt creure’s aquella història però al final van pensar que potser tot era veritat. El dimarts següent en Josep, la Mª Àngels, en Pere i la Joana van anar a la festa de la plaça.Llavors els van fer el ritual d’iniciació del massatge i es van tornar de color verd i es van quedar sense roba. L’Elena els va oferir macarrons de granota i, tot i que al principi no en volien, quan els van provar van dir que eren molt bons. Quan va ser l’hora del ball la família també s’hi va afegir i s’ho va passar molt bé. Sort que l’Elena els va explicar de què anava aquella festa dels dimarts. Sort que van tenir interès per saber què era tot allò. Sort que van decidir participar en la tradició d’aquell país, si no, a dia d’avui, ja haurien marxat d’aquell país on tants i tants bons moments van poder compartir.
I... Granota acabada, granota menjada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada