ELS 50 DIMARTS DE POR
Hi havia una vegada un país que es deia “ Lila Làndia “. Hi vivien 7 milions d’habitants. Temps enrere no hi plovia gaire. Hi havia plantes i animals de tota mena. Les cases eren com les que estem acostumats a veure. Parlaven un idioma anomenat lilès, que era ben diferent del català. A més a més, la pell dels seus habitants era de color lila. Cada dimarts feien una festa familiar molt tradicional i diferent de les que coneixem nosaltres. Aquesta festa estava relacionada amb la neteja dels pobles i ciutats i per això en aquest país els camions d’escombraries no tenien tanta feina.
Un dia una família amb un fill que es deia Pepet i una filla que es deia Pepeta van decidir traslladar-se a aquest país per motius de feina. El pare es deia Ton , tenia 38 anys , era molt alti a partir d’ara treballaria fent petards d’aquells que fan molt soroll i tenen molts colors. La Mare es deia Glòria, tenia 37 anys, era bastant alta i la seva nova feina consistia en fer motxilles. En aquest país feien unes motxilles amb uns materials especials que permetien millorar la seva capacitat sense que augmentés el seu pes, eren unes motxilles una mica màgiques...Quan els pares ja van tenir totes les maletes fetes, van acomiadar-se de la família i dels avis i van desplaçar-se al nou país. Un cop allà, van instal·lar-se a la nova casa. Aquesta era molt gran i maca. Hi van arribar un dimecres el matí.Un cop instal·lats els pares van començar a treballar en la nova feina i els nens van anar a l’escola. Els primers dies d’escola no va ser fàcil ja que tots els companys i companyes eren nous i no els coneixen. A més a més la llengua era molt diferent. Cada vespre la família es reunia a l’hora de sopar i parlaven de com havia anat el dia.
El primer dimarts al vespre van comentar que durant el dia havien vist un fet que els havia sorprès molt: per tots els carrers hi havia avis que recollien brossa amb unes motxilles. Recollien tota mena de branques, fulles, herbes, troncs i tronquets i els posaven a les motxilles que duien a l’esquena, s’ajudaven amb un bastó acabat en punxa... era molt estrany perquè no semblava que pesés tot allò que hi anaven posant... De cop, després de sopar van sentir uns petards molt forts i molt espantats, van mirar per la finestra. Ben sorpresos van veure que els avis de les cases veïnes havien fet unes estàtues grans i precioses (amb forma de persones o
El primer dimarts al vespre van comentar que durant el dia havien vist un fet que els havia sorprès molt: per tots els carrers hi havia avis que recollien brossa amb unes motxilles. Recollien tota mena de branques, fulles, herbes, troncs i tronquets i els posaven a les motxilles que duien a l’esquena, s’ajudaven amb un bastó acabat en punxa... era molt estrany perquè no semblava que pesés tot allò que hi anaven posant... De cop, després de sopar van sentir uns petards molt forts i molt espantats, van mirar per la finestra. Ben sorpresos van veure que els avis de les cases veïnes havien fet unes estàtues grans i precioses (amb forma de persones o
d’animals) amb la brossa. També van veure que al voltant de les estàtues s’hi reunia tota la família i tots junts les encenien i miraven com es creamaven, i llavors, de cop, es posava a ploure.
Tot això els va espantar molt, no entenien res de res, quina avis tan estranys, quina cosa més estranya recollir la brossa, fer una estàtua, a la nit, tota la família al carrer, el foc i la pluja després...van tenir por tota la nit. No sabien què més podía passar.
Tot això els va espantar molt, no entenien res de res, quina avis tan estranys, quina cosa més estranya recollir la brossa, fer una estàtua, a la nit, tota la família al carrer, el foc i la pluja després...van tenir por tota la nit. No sabien què més podía passar.
Cada setmana va passar el mateix fins que, quan ja feia cinquanta dimarts que observaven aquells fets i tenien molta por, van decidir fer alguna cosa. Com que ja havien après la llengua del país i tenien amics a l’escola van pensar que preguntarien què passava cada dimarts a en Marc i la Carlota.
L’endemà en sortir de l’escola els hi van demanar i ells els hi van explicar que era era una tradició: Feia molts i molts anys un avi va veure que el país estava molt brut i deixat, feia molts dies que no plovia, i va pensar que havia de fer alguna cosa. Va anar tot un dia a recollir brossa pels carrers amb una motxilla i al vespre va construir una estàtua al pati de casa seva, amb la brossa. Va reunir la seva família al voltant d’aquella estàtua de fulles, branques, sorra i herbes i la va cremar. En aquell moment va començar a ploure i tota família va pensar que era una mostra d’agraïment de la Terra de tan contenta que estava per haver-la endreçat i cuidat, i que l’avi ho havia aconseguit fent aquella estàtua tan bonica i fent que tota la família junta ho anés a veure.La família va explicar el què havia passat a tots els veïns i aquests com que havien vist que plovia van decidir també de fer-ho. Ho va fer cada avi i cada família es va erunir i una vegada més es va posar a ploure. El fet que plogués va entusiasmar a tots els habitants del país ja que feia temps que no plovia. D’aquesta manera aquesta activitat es va convertir en una tradició que des de llavors es fa tots els dimarts i per celebrar-ho es tiren petards.
Des d’aquell dia en Pepet i la Pepeta ja no van tenir més por i alguns dimarts amb els seus pares anaven a veure les estàtues dels veïns, convidats pels avis dels seus amics, i així participaven de la festa i s’ho passaven molt bé.
L’endemà en sortir de l’escola els hi van demanar i ells els hi van explicar que era era una tradició: Feia molts i molts anys un avi va veure que el país estava molt brut i deixat, feia molts dies que no plovia, i va pensar que havia de fer alguna cosa. Va anar tot un dia a recollir brossa pels carrers amb una motxilla i al vespre va construir una estàtua al pati de casa seva, amb la brossa. Va reunir la seva família al voltant d’aquella estàtua de fulles, branques, sorra i herbes i la va cremar. En aquell moment va començar a ploure i tota família va pensar que era una mostra d’agraïment de la Terra de tan contenta que estava per haver-la endreçat i cuidat, i que l’avi ho havia aconseguit fent aquella estàtua tan bonica i fent que tota la família junta ho anés a veure.La família va explicar el què havia passat a tots els veïns i aquests com que havien vist que plovia van decidir també de fer-ho. Ho va fer cada avi i cada família es va erunir i una vegada més es va posar a ploure. El fet que plogués va entusiasmar a tots els habitants del país ja que feia temps que no plovia. D’aquesta manera aquesta activitat es va convertir en una tradició que des de llavors es fa tots els dimarts i per celebrar-ho es tiren petards.
Des d’aquell dia en Pepet i la Pepeta ja no van tenir més por i alguns dimarts amb els seus pares anaven a veure les estàtues dels veïns, convidats pels avis dels seus amics, i així participaven de la festa i s’ho passaven molt bé.
CONTE 2011-2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada