ELS DILLUNS SENSE ESTRELLES
Temps era temps, hi havia un país llunyà on totsels seus habitants tenien la pell de color vermell. També tenien costums un xic desconegudes per nosaltres. Tots els dilluns, carregats amb motxilles i carmanyoles amb una original forma d’estrella, agafaven el camí que els portava al cim de la muntanya més alta del país. Però voleu saber com hi anaven? Doncs ... fent la vertical!!! I voleu saber per què? Perquè portaven imants als peus que els servien per caçar les tan desitjades estrelles. Les estrelles els donaven llum, força, escalfor, aliment,medicaments,...Eren la seva vida. Quan tenien les motxilles plenes d’estrelles i el cel quedava fosc i trist, els habitants vermells refeien el camí i portaven totes les estrelles a una gran casa. El gran magatzem d’estrelles. La resta de dies de la setmana, dimarts, dimecres, ....dissabte eren ben normals, bé normals, normals,... NO. Durant la setmana, els arbres del país dels homes de color vermell produïen estrelles que, cada diumenge quan ja s’havien fet gran, les deixaven anar; i així el cel tornava brillar. Tornava el dilluns i carregats amb motxilles, carmanyoles i amb els peus enlairats, ala muntanya podien anar i moltes estrelles tornar a caçar.
Vet aquí que un dia, una família en aquest país va anar-hi a treballar. Tenien un fill, el Miquel que a l’escola va anar i un bon amic hi va trobar.
Quan va arribar el dilluns i van veure que aquelles persones de color vermell caminaven amb les mans, fent la vertical i anant cap a la muntanya més alta, no entenien res. Però més sorpresos van quedar quan van veure que la nit era fosca i que les estrelles anaven desapareixent. Es van espantar molt. És van tancar a casa. però així no podien viure!!! Cada cop que sortien anaven mig amagats, espantats, arraulits,...
Quan va arribar el dilluns i van veure que aquelles persones de color vermell caminaven amb les mans, fent la vertical i anant cap a la muntanya més alta, no entenien res. Però més sorpresos van quedar quan van veure que la nit era fosca i que les estrelles anaven desapareixent. Es van espantar molt. És van tancar a casa. però així no podien viure!!! Cada cop que sortien anaven mig amagats, espantats, arraulits,...
Un dia en Miquel, a l’escola, va demanar al seu amic Joan, perquè caminaven amb les mans i perquè omplien les motxilles d’estrelles. Per què feien aquells rituals? En Joan li va explicar els costums del seu país i el molt útils que els hi eren les estrelles i desprès de molt parlar li va dir que si els feia il·lusió, ell i la seva família també podrien anar a caçar estrelles.
Això sí, els caldria aprendre a fer la vertical i caminar amb les mans i que si volien ell els hi podria ensenyar.
Van passar molts dilluns, molt de temps aprenent-ne, sense poder-hi anar, només s’ho podien mirar.
I... va arribar el gran dia. Imants als peus els van posar i tots junts a caçar estrelles van anar i no cal que diguem que molt bé s’ho van passar.
Això sí, els caldria aprendre a fer la vertical i caminar amb les mans i que si volien ell els hi podria ensenyar.
Van passar molts dilluns, molt de temps aprenent-ne, sense poder-hi anar, només s’ho podien mirar.
I... va arribar el gran dia. Imants als peus els van posar i tots junts a caçar estrelles van anar i no cal que diguem que molt bé s’ho van passar.
Van omplir bosses i motxilles i a la gran casa les van portar. Junts van compartir carmanyoles,sucs i llaminadures “estel·lars”.
En aquest país havien trobat la felicitat. Sabeu per què? Perquè blanc, groc o vermell no importa gens el color de la pell, el que importa de veritat és el valor de l’amistat.
En aquest país havien trobat la felicitat. Sabeu per què? Perquè blanc, groc o vermell no importa gens el color de la pell, el que importa de veritat és el valor de l’amistat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada