99 anys difícils

99 ANYS DIFÍCILS

                                        

Hi havia una vegada un país que s’anomenava el país del paper. En aquest país tot era de paper. Les persones eren de diferents papers i formaven famílies segons el tipus de paper: la família dels “paper- pinotxo”, la família dels “paper- seda”, la família dels “cartolina”, la dels “paper- diari”... i així amb tots els tipus de paper coneguts:  paper de xarol, paper d’embalar, paper de vàter, paper de cuina,... I sabeu què? Els avis més vells de tots, eren de paper papir!

Les cases eren de paper i les escoles també. Els carrers eren de paper i els animals, les plantes, els electrodomèstics, els cotxes, la roba i, fins i tot, els llibres eren de paper!

El menjar era de paper, el pintaven i li donaven formes perquè tingués diferents gustos. Per exemple: si volien fer una taronja modelaven el paper en forma de rodona i la pintaven de taronja, o si volien menjar-se una banana modelaven el paper en forma de banana i la pintaven de groc.

Hi havia una fàbrica que es dedicava a fer diners, els diners eren confeti.

En aquest país, un cop al mes, celebraven el dia internacional de l’“Aironfix” perquè aquest dia plovia aigua i tot quedava desfet, fins i tot les persones. Per això, ho cobrien tot amb “Aironfix” fent que l’aigua rellisqués i no provoqués danys. Si algú no tenia temps de posar-se’l i es mullava, podien estendre’l al sol i així es salvava. Per tal de fabricar l’“Aironfix”, aprofitaven el paper de la pluja, ja que normalment plovien papers, aquest paper l’enterraven durant 3 dies i així, es convertia “Aironfix”. Com que ells necessitaven l’aigua per viure, que se la bevien a través d’un tub d’aironfix, l’emmagatzemaven en una central aquàtica que es trobava en un pou subterrani a les afores del país.

 A vegades, hi havia una gran tempesta de paper, perquè aquest paper no els molestés, tenien uns grans ventiladors que feien volar i allunyaven els papers en direcció a un bosc que tenien a la vora. Era un lloc on no hi anaven mai perquè era desconegut per ells i els feia molta por. Els pares sempre deien als seus fills que no hi anessin i que, si ho feien, no passessin del 3r arbre.

A l’altra banda d’aquest bosc hi havia una altre país anomenat “el país de l’aigua”. Les persones eren gotetes d’aigua, vivien enmig d’un llac en unes casetes flotants fetes de fusta. Les cases estaven ancorades al fons del llac i de vegades treien l’ancora i es canviaven de lloc, tot d’una tenien uns veïns i tot plegat en tenien uns altres. Les persones d’aquest país eren una mica amfibis, podien viure fora i dins de l’aigua però cada mitja hora havien de submergir-se dins l’aigua. Els habitants d’aquest país tenien unes sabatilles per caminar sobre l’aigua i no s’enfonsaven mai!

Un cop al mes, en el país de l’aigua, hi havia una tempesta de paper, les gotetes d’aigua havien de submergir-se dins el llac amb un tub que els permetés respirar. Després de la tempesta els papers s’havien desfet i les lletres que contenien quedaven flotant sobre l’aigua, les recollien i les convertien en el seu menjar preferit, per exemple: lletres a la brasa, a la planxa, sopa de lletres, barbacoa de lletres, lletres amb tomàquet, salsa de lletres, gaspatxo de lletres, lletres braves, ...   

Un bon dia, tres nens molt entremaliats del país del paper, jugant pel bosc, van travessar el tercer arbre del bosc el qual tenien prohibit anar més enllà.  En travessar-lo, van trobar unes gotes d’aigua armades amb pistoles d’aigua tot jugant. Les gotes d’aigua, en veure els tres nens de paper, es van espantar molt. Van pensar que els tres nens de paper eren una petita pluja de papers. De sobte les gotes d’aigua van disparar aigua cap als tres nens de paper transformant-los en paper mullat i quedant a terra xafats, molls, destrossats...

Al cap d’una hora, els pares dels tres nens de paper estaven preocupats perquè trigaven molt en tornar. Desesperats, van sortir a buscar-los i els van trobar desfets. Ràpidament, els van portar cap a casa fets una piloteta molla i allà  van estendre els tres nens i aquests es van assecar.

Els habitants del país del paper es van enfadar molt per l’atac cap als seus fills i van desplegar un pla estratègic per venjar els petits papers: es van equipar amb canons de paper comprimit que van disparar contra les gotes del país de l’aigua. El país de l’aigua, en veure el bombardeig que els venia al damunt, es van submergir al fons del llac. Un cop va passar el bombardeig, van contraatacar llençant globus d’aigua des d’una catapulta.

Els habitants del país del paper van córrer a folrar d’aironfix tot el país, inclosos els seus habitants. A continuació, van crear avions de paper amb els que van sobrevolar i bombardejar amb bombes de paper el país de l’aigua.

Tot seguit, els del país de l’aigua van contraatacar amb un canó que disparava un raig d’escuma gegant, cosa que va provocar la mort de molts ciutadans del país del paper.

El temps anava passant...: passaven les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys, les dècades... i la guerra continuava...

Cada vegada hi havia menys habitants en els dos països, però la guerra no acabava. Hi seguien havent lluites: els del país del paper enviaven centenars i milers de llufes a l’altra banda del bosc, avions de paper carregats de lletres enverinades, llibres i diccionaris que quan queien al país de l’aigua provocaven terratrèmols i tsunamis. A vegades, un grup d’habitants de paper, entraven d’amagat al país de l’aigua per robar-los l’aigua, ho feien amb palanganes, galledes i paper de cuina absorvent.

Per altra banda, els del país de l’aigua contaminaven l’aigua i provocaven una pluja àcida que feien servir per contraatacar amb les seves pistoles d’aigua i així, contaminaven el bosc i el país veí. A vegades, es posaven tots d’acord i començaven a donar voltes cada vegada més ràpidament provocant un huracà gegant que arrasava el bosc i el país del paper juntament amb els seus habitants. De tant en tant s’unien moltes gotetes d’aigua i creaven una mena de figura gegant que mullava tot allò que es trobava pel camí. Quan podien, anaven a tallar els arbres del bosc perquè com que sabien que els habitants del país del paper es fabricaven amb la fusta dels arbres, aconseguien disminuir el nombre d’habitants.

Quan els del país de l’aigua van començar a preocupar-se perquè ja els quedava poca aigua, van decidir agafar tisores i atacar al país veí retallant tot el paper que trobaven.   

L’últim combat va ser tan èpic i espectacular que cap dels habitants dels dos països va arribar a oblidar mai: tant els uns com els altres, van construir un gegant fet del material que predominava a cadascun dels dos països, un d’aigua, i l’altre de paper. Aquests gegants eren controlats pels pocs habitants que quedaven a cada país.

Una nit sense lluna i amb una espessa boira, es van trobar enmig del bosc i van començar l’última i gran batalla... En xocar els dos gegants, es va formar una immensa i enganxifosa explosió de paper i aigua gairebé tan forta com el Big Bang, que va destruir tot el poc que quedava en aquelles terres. En aquell moment, va ser quan es va descobrir el “paper maxé”.

Després de 99 anys de guerra, el  nen mes petit del país del paper i la nena mes petita del país de l’aigua es van trobar i es van asseure  a parlar per tal de poder solucionar el seu problema i aconseguir que la guerra acabés. No van poder seure al terra perquè estava fet un desastre a causa de les destrosses produïdes en les lluites, es van asseure en una fulla cadascun perquè era impermeable i així la gota d’aigua podia estar tranquil·la perquè el paper del terra no l’absorbiria, i el nen de paper també podia estar tranquil perquè l’aigua del terra no el desfaria.

Van parlar del mal que s’havien fet mútuament durant 99 anys de guerra i van decidir posar-hi fi, que ja n’hi havia prou i que havien de fer les paus, fent un tractat de pau, com el tractat d’Utrech, però que el van anomenar “tractat de pau paper-maxé”. Es van disculpar i van reconèixer els seus errors passats. Llavors, van decidir que s’ajudarien a netejar tots els desastres que havien fet els seus besavis, avis, els seus pares i familiars. Els del país de l’aigua s’havien quedat gairebé sense aigua i amb tot ple de papers, i en el país del paper tot estava desfet, moll i fet un gran desastre.

Els del país de l’aigua van ajudar al país del paper a xuclar tota l’aigua i a eixugar tot el que van poder, i els del país del paper van ajudar al país de l’aigua fent un rierol que anés fins al llac sec, que va funcionar perfectament. En el dia internacional de l’aeronfix, els del país de paper van decidir col·laborar tot omplint galledes amb l’aigua de la pluja i portar-la al llac per anar-lo reomplint de mica en mica.

Un altre pacte va ser posar-se d’acord en fer una neteja contundent del bosc que, entre els dos països, havien destrossat al llarg dels 99 anys.

Quan es van fer grans, els habitants dels dos països es van casar entre ells i van tenir fills d’aigua, de paper i de paper-aigua, van ser feliços i van menjar lletres a la brasa fetes a casa.

I, sobretot, van aprendre que fer guerres i barallar-se no serveix per res, que és millor ser amics!